Bilingüisme, diglòssia i substitució
lingüística: repercussions en el àmbit escolar
- Contacte
de llengües
·
Llenguatge:
Elements interns
L’estructura lingüística: es tot el conjunt de mecanismes
interns de funcionament d’una llengua: fonètica (els sons), la fonologia (els
fonemes), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc.Estudia per tant l’essència de la llengua.
Elements externs
L’ús lingüístic : és el fet mateix d’usar una llengua en
la pràctica per comunicar-nos socialment.
Són per tant les relacions que hi ha entre llengua i
societat.
La
sociolingüística
Estudia les condicions d’existència d’una llengua, analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la
realitat objectiva on es realitza, en el seu context social, investiga les
relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es
practica i existeix i té en compte totes les variables sociolingüístiques que
intervenen en el procés de la comunicació.
El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins
d’un mateix estat.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb
l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia Podem
afirmar, doncs, que el monolingüisme és una situació estranya, és l’excepció i
la norma general és el plurilingüisme
El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera
habitual
El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada
societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants. En el context
europeu llengües minoritàries com: el català (11 milions), suec (10 milions),
lituà (4 milions), etc.
Llengua
minoritzada: és aquella que
pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de
procés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. No existeix un
paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.
Bilingüisme
Per
bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en
què les llengües en contacte són només dues (per oposició a trilingüisme,
quatrilingüisme...)
El
bilingüisme és un concepte polisèmic. S’ha entès per bilingüisme la possibilitat
d’un individu d’utilitzar dues o més
llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no
existeix en la realitat.
S’ha
parlat de diferents classes de bilingüisme:
* Bilingüisme
individual
* Bilingüisme
territorial
* Bilingüisme
social
Bilingüisme individual
És la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües
Comprovem
que es parla de bilingüisme en casis tan distints com:
- Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no
la vol parlar) i actiu (l’entén i també el parla). També es pot tenir
present l’ús escrit de la llengua (la llig, l’escriu) i ens en resultaria una
diversitat de situacions molt complexa.
-
Segons el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si
totes es coneixen igual i asimètric , alguna es domina més que les
altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si
analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics àmbits d’ús...
-
Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com por ser
l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu (per exemple, els
immigrants).
Bilingüisme social
Es tracta de situacions on el bilingüisme individual ,
afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S’usen
dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d’un altre grup) que
alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.
El bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat
El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la
senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una
llengua. És per això que sol
manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a
les funcions de cada llengua). El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i
funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi i de treball que no es
correspon amb cap societat coneguda.
Per
tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la llengua
dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un
pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de
substitució lingüista.
Bilingüisme territorial
Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues
zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia
Al
País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres
catalanoparlants.
Aquest
bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.
Com
heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “ situació en què
s’usen dues llengües” i prou.
Per
això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:
1 Diglòssia
2 Conflicte
lingüístic
3 Procés
de substitució
Diglòssia
El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de
l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa
llengua (varietat alta:A i varietat: B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos
com l’àrab i el del grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen
encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat
oral.
En aquest cas es parla de distribució funcional
d’aquestes dies varietats d’una llengua. Una distribució en què els àmbits d’ús
formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida.
Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i
d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà del conegut esquema:
Usos
|
Varietat A
|
Varietat B
|
Formal
|
X
|
|
Informal
|
X
|
Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què
una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.
Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució
sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema:
aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb d’altres llengües al
llarg de la història com l’occità, el francès, l’àrab...
Segle: IX-XII
Usos
|
Català
|
Llatí
|
Formal
|
x
|
|
Informal
|
x
|
Segle: XIII-XV
Usos
|
Català
|
Llatí
|
|
Formal
|
X
|
X
|
|
Informal
|
X
|
Segle: XVI-VII
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
|
Formal
|
X
|
X
|
|
Informal
|
X
|
Segle: XVIII-XIX
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
X
|
|
Informal
|
X
|
Segle: XIX-XX
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
X
|
|
Informal
|
X
|
X
|
Època actual
Usos
|
Català
|
Espanyol
|
Formal
|
X
|
X
|
Informal
|
X
|
X
|
Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman
descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels
àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües
coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:
1) Situació de diglòssia i bilingüisme.
2) Situació de diglòssia sense bilingüisme.
3) Situació de bilingüisme sense diglòssia.
4) Situació sense diglòssia i sense bilingüisme.
Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats els membres de la qual
són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.
Paraguai:
el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B
Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent
introdueix una llengua com a distintiu de classe. Rússia: l’aristocràcia russa
francòfona d’abans de la 1ª Guerra Mundial i el poble russoparlant.
Bilingüisme sense diglòssia: és el cas que aprenen un segon idioma per pròpia
voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre
anglès).
Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els
castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els
islandesos, els portuguesos...).
es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat
lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.
El català ha estat durant el segle XX en una situació
diglòssica, però avui no.
És llengua oficial, encara que amb matisos, llengua de
prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les
Illes Balears.
1r. La diglòssia estableix una estricta
diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals
i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüistica observem que la
llengua A (el castellà) també ha passat a ussar-se àmpliament en els contextos
informals.
2n. La diglòssia es manifesta com una situació
estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució
lingüística.
3r. Molts
consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però
si s’observa la situació de les llengües prestigioses, com el castellà a Puerto
Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.
Substitució
lingüística
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues
llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen
entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits
d’ús
Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o
expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori
(llengua dominada, recessiva o minoritzada).
Una vegada que una comunitat lingüística entra en una
situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la
substitució o extinció de la llengua recessiva.
El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la
seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés
contrari: la normalització.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es
desenvolupa en un procés amb diverses etapes:
Etapa
inicial
Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a
ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions
lingüístiques de la comunitat. Les raons són sempre extralingüístiques
(hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)
1ª. Procés de bilingüització: és l’etapa més
llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els
primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions
formals en detriment de la llengua pròpia.
2ª. Procés de monolingüització en la llengua dominant.
A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i més
suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que
tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:
Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu
origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
Mitificació
del bilingüisme: es
generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues
llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la
dominant els amplia.
Creació dels
prejudicis lingüístics. Son prejudicis socials sense cap base científica
manifestats contra una llengua: llengua aspres i dolces, fàcils i difícils, de
cultura i primitives, superiors i inferiors...
En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més
aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear
allò diferent.
Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una
llengua.
Bilingüísme
unidireccional: la llengua
dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la
llengua dominada es beuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la
bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi,
no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure
perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua
A però només n’hi ha de bilingües en la llengua B.
Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó
absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el
de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A)
interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta
del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.
Els parlants empren la llengua dominant per traduir una
tercera llengua.
Els immigrants aprenen la llengua dominant per
integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas de les onades que
estan arribant actualment a zones catalanoparlant, usen el castellà).
Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a
través de la llengua dominant (la gent diu fútbol, i no futbol, èlit i no elit,
balonmano i no handbol..).
La
interferència lingüística
Canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament
per la influència d’una segona llengua. En situacions de substitució
lingüística la interferència l’exerceix la llengua dominant i pot arribar a
desfigurar totalment la llengua dominada.
Interferència
fònica: la introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXellons] i la
no distinció entre essa sorda i sonora.
Interferència
lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua “jués”, “mansana”
(barbarismes).
Interferència
morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua
dominant “la costum, la senyal, deuriem ser les set, va caure trencant-se una
mà”.
Weinreich (1953) va plantejar l’existència de factors
socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència
lingüística:
1 Prestigi
o valor social de la llengua
Grau
de lleialtat lingüística dels parlants
3 Dimensions
del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.
Normalització
lingüística
La normalització lingüística és un procés de resposta
al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.
Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants
de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalitzacio implica el reconeixement del conflicte
lingüístic com una situació normal que cal superar canviant les normes d’ús de
la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de
les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.
El seu objectiu és la normalitat lingüística
incidint en els següents aspectes bàsics:
Augmentar el nombre de parlants.
Augmentar la freqüència d’ús de la
llengua.
Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
Unes formes d’ús favorables a l llengua
dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu
model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup,
la consciència lingüística dels parlants, el
marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del
procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.
La normalització és sempre una decisió històrica
conscient, implica canvis culturals, socials, polítics i sobretot una actitud
favorable cap a l’idioma.
Va lliga a altres processos moderrnitzadors de la societat:
economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
Política
lingüística
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un
govern sobre l’ús de les llengües.
Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o
insconscientment provocada. És la gestió del plurilingüísme.
Les intervencions del poder públics sobre les llengües al
llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha ha de dos tipus, per acció o
per omissió.
Liberalisme
o no intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte
lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme
o intervenció: es publiquen decrets, lleis... poden servir per mantenir
l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne el procés de
substitució.
Models
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de
les polítiques lingüístiques:
El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets
lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.
El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una
llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat
territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en
Administració, en mitjans de comunicació, en serveis...
A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots
els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla
holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja
no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.
A Suïssa ocorre el mateix cadascun dels cantons o regions
(que disposen d’una sola llengua pròpia).
A Finlàndia, en canvi, tots els parlants del suec (només
un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el
país. És el principi de personalitat.
A l’Estat espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els
dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a
bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el
conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues
llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot
l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què
només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una
altra no tenen cap dret lingüístic:França, Itàlia, EUA, Grècia...
