Textos

Les trobades de l’Escola Valenciana 

Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua (FEV), és una entitat cívica formada per 29 associacions comarcals i d'àmbit de país. El principal objectiu de l’entitat és la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el sistema educatiu valencià. Aquesta activitat es va iniciar en el camp educatiu entre els anys  1984 i 1986i  finalment es federaren el 1990 amb el nom d'Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua, amb l'objectiu de potenciar la creació d'un sistema educatiu amb el valencià com a llengua vehicular. En aquest marc van nàixer les Trobades d'Escoles en Valencià, aplecs lúdics i reivindicatius que han esdevingut el projecte amb més ressò de l'entitat. Les festes per la llengua reuneixen cada any més de 220.000 persones entre pares, mares, alumnes i mestres en les vora 20 trobades comarcals.

En els últims anys l'entitat ha conservat l'acció a l'escola i ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a la resta d'àmbits d'ús socials. Educació, música, cinema, literatura, cultura popular, multiculturalitat, voluntariat, sostenibilitat i democràcia participativa són els pilars d'una nova visió d'Escola Valenciana com a entitat global, que ha esdevingut un grup de pressió constant i constructiu en la vida social, educativa i política valenciana.

Tots aquests camps d'actuació s'han materialitzat en projectes i serveis concrets com el Voluntariat pel Valencià, La Gira- Festival Itinerant de Música en valencià, l'Acosta't al Territori,  el Cinema a l'Escola, l'Oficina de Drets Lingüístics, així com la Devedeteca, la col·lecció "l'Àlbum" i els Tallers de Cultura Popular.

  

Les trobades de l’Escola Valenciana tenen una gran acceptació entre els pobles i cada any es celebren a una sèrie de diferents pobles repartits per les comarques. Com bé diu més amunt, aquestes són uns aplecs lúdics on es realitzen una sèrie d’activitats de la mà de professors, voluntaris, pares i mares i d’altres. Durant dos anys he tingut l’oportunitat de participar en aquestes trobades en representació de la Universitat de València. El primer any va ser a Pedreguer (La Marina Alta) i aquest any a Gata de Gorgos.  

Aquest any vam fer roses de Sant Jordi amb la quadribarrada. Hi havia tres tipus de roses: de cartró, de paper i de nius de pasta. La participació va ser màxima i l’experiència és a cada any diferent però sempre positiva i satisfactòria. 

He de dir que aquestes activitats afavoreixen els encontres entre les diferents escoles però al meu parer crec que en moltes ocasions les activitats que es proposen no fomenten el coneixement de la llengua i la cultura. Tot i això crec que s’hauria de fomentar altres activitats per tant de fomentar i estendre l’ús del valencià, per tal de fer-lo una cosa nostra.

És de tot recomanable l’assistència per a tots però sobretot per als futurs docents ja que es una posada en contacte amb les noves generacions i una manera més de poder gaudir del que més ens agrada. 

SITUACIÓ ACTUAL DEL CATALÀ

Amb l’intent de buscar informació  a la xarxa sobre la situació actual de la llengua catalana he trobat un informe sobre l’observatori de la llengua catalana. Aquest és una iniciativa de tot un seguit d’entitats cíviques i culturals que han volgut crear un organisme independent, que tingui un ampli consens en la societat catalana i amb la major solvència i rigor acadèmic possible, per tal de fer un seguiment i una avaluació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa al marc legal en què es desenvolupa. Persegueix tot un seguit d’objectius com:
*        Disposar d’una veu autoritzada que amb criteris de rigor acadèmic pugui assumir el paper de referent tècnic pel que fa a la defensa de la llengua catalana, en el marc de la legislació nacional, estatal i internacional, per tal d’orientar i donar arguments jurídics a les institucions i entitats que treballen a favor de la llengua catalana.
*        Avaluar la situació i l’evolució de l’ús social de la llengua catalana en tots els seus àmbits.
*        Elaborar i difondre un informe anual sobre la situació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa a l’acompliment de la legislació vigent (nacional, estatal, internacional). Aquest informe inclouria, si fos el cas, propostes de reforma i millora de la legislació vigent.
*     Fer un seguiment de l’aplicació de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, i presentar els corresponents informes davant el Comitè d’experts i el Consell d’Europa.
*    Fer un seguiment de les accions de denúncia o la presentació d’informes, queixes o propostes davant de les instàncies pertinents, fetes per administracions o entitats catalanes respecte a l’acompliment de les diverses legislacions, nacionals o internacionals, que fan referència a la llengua, així com l’adequació de les normatives i actuacions governamentals als tractats i convenis internacionals.
*  Assessorar, a nivell d’informe, els organismes públics i institucions que ho sol·licitin.
*  Coordinar-se amb altres organismes de característiques semblants, especialment de l’estat espanyol pel que fa a la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.
Per tant ací trobem un organisme que permet conèixer la situació del català en l’actualitat i l’oportunitat de aplicar una sèrie de mesures que permetran fomentar els usos de la llengua. Per a que una llengua “funcione” és necessari tindre un coneixement de quina es la seua situació social, veure quin són els que més la utilitzen, en quins àmbits, amb quina finalitat, etc.
Després de pegar una ullada aquest informe he cregut oportú destacar un punt en el que es parla si el català és una llengua en dissolució. Crec necessari tractar-lo ja que la nostra llengua ha sofrit durant molts anys una repressió i un retrosses en tot el que respecta als usos i al prestigi. Així doncs anem a veure si la situació actual dista molt dels darrers anys:
En situacions de contacte massiu, una llengua pot patir un procés de reestructuració en profunditat que la faça cada vegada més i més propera a la llengua substituent en tots els components lingüístics (gramàtica, fonètica, lèxic i recursos expressius diversos). Al final d’aquest procés, la llengua recessiva es dissol com a sistema diferenciat i passa a ser una varietat dialectal, poc o gens diferenciada de la segona. Però, actualment fins a quin punt es manté el català com a sistema lingüístic diferenciat de les llengües què coexisteix en la seua àrea lingüística? És una qüestió sotmesa a un fort relativisme ja que intervé les impressions personals i les valoracions de tipus anecdòtic sense ser concloents.  
És un fet acceptat generalment que els diferents parlars catalans incorporen innombrables interferències respectivament del castellà a tos els nivells (fonètic i fonològic, morfològic, lèxic i sintàctic). És preocupant constatar que el català és ara com ara una llengua fortament heterònoma, és a dir, que no és autònoma sinó que depèn d’un altra per a la seua innovació en tots els camps, el castellà. Aquesta falta d’autonomia i la subordinació resulten especialment punyents en l’àmbit familiar i en el registre col·loquial. I a més a més, el català no sols topa constantment amb l’espanyol al seu propi territori en la vida quotidiana, sinó que els mateixos mitjans de comunicació catalanòfons inclouen enormes quantitats de castellà col·loquial i de català farcit de castellanismes a la seua programació, amb la qual cosa impedeixen la possibilitat de desenvolupament autònom i autòcton.  
La comunitat lingüística catalana es troba en un moment crucial de la seua evolució ja que a moltes zones del domini el percentatge de persones que han aprés el català com a segona llengua són superiors als percentatges de parlants natius.
Amb tot això podem dir que el català es troba en un procés de dissolució? Tot i el que hem vist pareix ser que no. Per a una gran majoria de parlants les distàncies entre els dos idiomes continuen essent considerables, de manera que la interferència molt massiva tendeix a ser rebutjada, probablement perquè és més aviat considerada la falta de competència. En moltes zones del domini la distància entre el català i les altres llengües en contacte continua mantenint-se notablement sòlida. Sens dubte, l’ensenyament, l’accés als mitjans de comunicació i l’oficialització del català han contribuït a reforçar les línies de resistència a la pressió de les altres llengües. 

SITUACIÓ DEL CATALÀ DURANT EL FRANQUISME

El franquisme va imposar una política lingüística que tenia com a objectiu fer desaparèixer el català. L’intent va topar amb la tossuderia de bona part de la població catalana -de l’autòctona però també de la vinguda de fora-, que va trobar en la llengua un símbol de resistència contra el règim.

La Guerra Civil (1936-1939) comportà la pèrdua de llibertats polítiques. El 1938 es prohibeix l'ús públic de les llengües de l'estat tret del castellà i s'aboleix l'Estatut. El 1939 s'inicia una repressió política: execucions, empresona­ment, exili, etc.

La llengua catalana patí una persecució política ja que hi havia el propòsit per part del règim franquista d’acabar amb la cultura catalana: el català desaparegué de tots els organismes públics; les personalitats més rellevants foren depurades o aniquilades; les institucions culturals, clausurades; l'ensenyament patí una forta càrrega ideològica nacionalcatolicista de caire feixista; s'endegaren mesures de colonització lingüística i cultural, com la substitució de mestres; la jerarquia eclesiàstica col·laborà amb el nou règim; se suprimiren les  referències al nom de Catalunya, es prohibiren publicar llibres en català; s'imposà en les escasses publicacions catalanes una ortografia prefabriana; s'utilitzà una tàctica de dialectalització de la llengua; s'imposà el  castellà en el cinema, la ràdio i la premsa; es canviaren els noms d'entitats, institucions, etc.; s'imposaren sancions; es reduí l'ús del català a l'àmbit familiar, i s'arribà a una situació diglòssia parcial. Així les noves generacions creixeren en un context de desorientació i desinformació de la realitat. Aquesta persecució també fou patida al País Valencià i a les  Illes, la castellanització de les quals ja s'havia iniciat el 1936.

            Les etapes en què es pot dividir aquest període històric són les següents:

  1ª 1939-1945: caracteritzada per la repressió sistemàtica, i la incapacitat d’oposició al nou règim dins el context internacional en espera del desenllaç de la 2ª guerra mundial. La literatura catalana viu en la més estricta clandestinitat i es generalitza el bilingüisme literari.          

     2ª 1945-1955: L'estat espanyol pateix un aïllament internacional. La repressió anticatalana és encara molt intensa encara que hi ha una certa tolerància en actes no massius. La clandestinitat es desenvolupa bàsicament en  àmbits universitaris. Reapareix públicament la literatura catalana.

       3ª 1955-1968/70: Hi ha una certa obertura del règim franquista i es produeix una important expansió econòmica. La censura és més tolerant. Augmenta la presència de la  literatura catalana amb l'aparició de nous escriptors. Catalunya rep una immigració massiva.

       4ª 1968/70-1975/78: Es produeix la decadència de la dictadura. Augmenta la resistència política. Hi ha una represa del teatre català.

La resistència cultural i lingüística

            Als anys 40 apareixen els primers nuclis de resistència interior i exterior tot i la fragmentació i dispersió de polítics i intel·lectuals, molts dels quals viuen a l'exili. La conciliació amb el nou règim és impossible. Un seguit de reaccions cíviques intenten  refer un mínim del teixit associatiu i cultural anterior a la guerra. Hi ha una deserció nacional i lingüística en alguns sectors de la burgesia per motius econòmics i una actitud passiva en la defensa de la identitat catalana per part de les classes mitjanes. S'inicia una activitat clandestina, limitada a reunions privades, actes particu­lars, etc.

Als anys 50 hi ha una major tolerància, que es manifesta per ex. en la publicació d'algunes revistes. L'escoltisme esdevé una activitat que col·labora al desvetllament de la consciència nacional. Es convoquen alguns premis literaris, que serveixen d'estímul als escriptors, i de recuperació d'un públic i una crítica inexistent. En la literatura predomina el conreu de la poesia (Riba). Durant la celebració del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica s'usa per primer cop el català en un acte acadèmic. L'any 1955 apareix un grup de joves que duen una sèrie d'accions cíviques. Continua l'activitat cultural dels exiliats (França, Mèxic, Xile) a través de publicacions catalanes: butlletins, revistes, llibres, etc.

            Als anys 60 es viu en un ambient de certa tolerància. Continua, però, la  persecució d'accions reivindicatives. S'estén la conscienciació nacional i la  recuperació cultural. Sorgeix una nacionalisme moderat i catòlic. Alguns sectors de l'església tene un paper important en aquest sentit. Es multipliquen les iniciatives culturals: aparició de noves editorials (ed 62, ed 3 i 4), publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, aparició de la Nova Cançó (1961), que esdevé un fenomen de masses, creació d'entitats de promoció de l'ús del català com Òmnium Cultural (1961), Rosa Sensat (1965), Obra Cultural Balear (1962), Acció Cultural del País Valen­cià (1968), creació de nous premis literaris com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1969), aparició de noves revistes (Serra d'Or 1959), creació de la primera càtedra de llengua i literatura catalanes (1961), etc.

            Als anys 70 es generalitza la reivindicació de la democràcia. Amb la mort de Franco (1975) s'inicia una etapa de transició política. L'any 1977 es restaura la  Generalitat provisional, el 1978 s'aprova la  Constitució, el 1979 s'aprova l'Estatut d' Autonomia, que reconeix el català com a llengua oficial. Hi ha iniciatives culturals de tota mena: aparició del primer diari en català, l'"Avui" (1976), celebració del Congrés de Cultura Catalana (1977), creació de noves emissores de ràdio, programes en català 2on Canal TVE,  noves publicacions, incorporació del català a l'escola (1978), etc.

El català en els mitjans de comunicació

El català en els mitjans de comunicació durant els segles XX i XXI:

Abans de la Guerra Civil, a Catalunya existia un sistema de comunicació molt variat i complet: diaris locals i generals, especialitzats i generalistes, revistes amb gran presència al quiosc i a la societat, col·leccions de novel·la popular i anuaris de tot tipus. El català era la llengua de comunicació imprescindible per a qualsevol persona mitjanament culta.

Durant la Guerra Civil van desaparèixer molts mitjans de comunicació catalans. Aquest ric entramat no es va poder recuperar amb la Transició i avui dia l’impacte és força irregular. Però, cal destacar l’espectacular progressió de la llengua catalana en l’àmbit digital. La dura repressió i la destrucció de mercat expliquen per què la indústria periodística de masses en català no va poder quallar. Ni tan sols quan hi ha hagut iniciatives que han tingut èxit pel que fa a la qualitat, al públic i, fins i tot, comercialment, com la cançó, no hi ha hagut un arrelament perquè el sistema comunicatiu global era en castellà i aquesta ha estat la llengua vehicular.

No va ser fins al 1984, és a dir, uns deu anys després de la mort del dictador, que el català va ser present als mitjans audiovisuals amb el naixement de TV3. Amb anterioritat hi va haver algunes emissions, escasses en quantitat i en horaris maldestres, tot i que algunes de força qualitat a TVE. La presència de canals públics (TV3, 33, K3, 300...) amb la intermitència dels locals i privats, que alternen sovint el castellà. Per altra banda, fins al seu tancament, Canal 9  va oferir una programació on predominava el castellà. Als canals locals els horaris diürns són plens d’informacions i programació pròpia mentre que als nocturns predomina la cessió a tercers –tarots i similars– amb abundància de castellà i una marginació del català.

Avui dia, en l’àmbit digital, la progressió de la llengua catalana ha estat espectacular: hi ha desenes de diaris i centenars de revistes i butlletins, amb debats i opinions vives. N’hi ha de tendències dispars, com ‘Tribuna catalana’, ‘E-notícies’ o ‘El Singular Digital’, per citar alguns exemples, que evidencien la força de la societat catalana, que tria quan pot i des de la base el català, com ha succeït també amb la premsa local. L’impuls del català a Internet és evident amb el nombre de webs, consultes, ús i grans obres, com l’‘Enciclopèdia’ o el diccionari Moll. En canvi, a les noves tecnologies, com són els jocs, els programes o les preinstal·lacions, la presència del català és minsa i no guarda relació amb el nombre de parlants. Només l’acció decidida institucional de grans usuaris com Generalitat, ajuntaments, universitats i caixes té una certa incidència en els fabricants i distribuïdors a l’hora d’utilitzar el català.