Els mitjans de comunicació al País Valencià

Introducció

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle xx, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys

La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) –, i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València

Els diaris Al Dia (1966) i Primera Página (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers.

Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina.

A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

L’herència del franquisme

No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.

Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia.

3. 1976

Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació

Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

La premsa valenciana

La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79).

 Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana:

        - La televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià. És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana. Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava.

L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.

La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.

Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.

La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.

L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous.

        - A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià.

Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.

Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

 Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i  la confrontació dels media

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua.

El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.

La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV

Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.

El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV)

                        - Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita

                        - Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid

                        - Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació, excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat

                        - Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.

 El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

*        La premsa

Es manté l’estructura provincial.

La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català.

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona.

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

*        La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

*        La televisió.

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’ús majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

 Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.