Les Normes de Castelló del 1932

Normes de Castelló. 1932

Les normes de Castellò del 32 és l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

Segon Enric Valor «La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques.

Abans que aquestes normes es redactaren hi hagueren diverses crides per l’unificació de la llengua. Al 1930 per part de l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes»; i al 1931 fou duta a terme des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo…

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. Entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals.

Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes.

Les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:

«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX» 

Les «Normes de Castelló» han estat, recentment, catalogades com a Bé d'Interès Cultural (BIC) per les Corts Valencianes.

Les Normes certifiquen l'aposta per la unitat de la llengua que parlem a dalt i a baix del Sénia. La vertebració de la comunitat catalanòfona es presenta més necessària que mai en el món globalitzat en què vivim, ja que ens permet situar-nos —amb 13,6 milions de parlants potencials i 10 milions de parlants efectius— com una comunitat lingüística mitjana, amb un potencial equivalent o superior a llengües com el danès, el txec, el finès, etc. En aquesta perspectiva, és necessari unificar els esforços per la normalització de la llengua als territoris on és parlada, intensificant les iniciatives de promoció conjunta i explorant vies per establir més punts de trobada —entre d'altres, entre les institucions acadèmiques que regulen la normativa de la nostra llengua. Contra els qui ens volen aplicar el «divideix i venceràs», ens reivindiquem en el lema que diu que «la unió fa la força».