Normativització i normalització. Els paper del mitjans de comunicació recuperació en l’àmbit escolar.

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:                      

*        Voluntat política

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús  de les lleis i normes que els protegiran.

*        Normativització

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

*        Estandarització

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

*        Política lingüística

Un procés de normalització necessita una política lingüística.

El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

  

Segle XX. Inici del procés de normativització

Normativització

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

1.      La llengua catalana ja representa una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segles XIX.

2.      El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3.      El suport polític de d’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

La tasca de normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

−     Les Normes ortogràfiques, 1913.

−     La gramàtica, 1918

−     Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació)

−     El Diccionari general, 1932.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

LES NORMES ORTOGRÀFIQUES DE 1913

Estan basades, principalment, en critèris fonèticodialectals --> S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.  Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic; en criteris etimològics--> Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

Poques vegades la normativa fabriana segueix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia.

La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

La morfologia i el lèxic

Per ta d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques:

−     Jo parlo/jo parle/ jo parl

−     Jo digui/ diga

−     Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca

−     Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de normativització.

Acceptació de les normes fabrianes

Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

Les normes de castelló de 1932

*        Normalització

La democràcia

L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització. 

Article 3

1  El castellà és la llengua espanyola oficial de l‘Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

2Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.

3La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

 L’autonomia

L ‘oficialitat de la nostra llengua comença  amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”. L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, competència plena en matèria d’ensenyament.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, púbics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià, ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

Article 7é

1.       Els dos idiomes oficials de la comunitat autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té el dret a conèixer-los i a usar-los.

2.       La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües i adoptarà mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement.

3.       Ningú no podrà ser discriminat per raó de llengua

4.       Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.

5.       La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’administració i en l’ensenyament.

6.       Hom delimitarà per llei els territoris en els quals predominen l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que pugen ser executats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat.

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats,, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

Llei de Normalització Lingüística del 18 d’abril de 1983, a Catalunya, substituïda per Llei de Política lingüística (1998).

- Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, del 23 de novembre  de 1983, a la Comunitat Valenciana.

- Llei de Normalització lingüística, de 1986, a les Illes Balears.

- La Constitució d’Andorra de 1993, declara la llengua catalana com a única llengua oficial de l’Estat.

- Ni a l’Aragó, ni al Rosselló (França) ni a l’Alguer (Itàlia) s’estableixen polítiques

L’alfabetització

El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua abandonada per qüestions polítiques i socials.

La  legalitat

El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians. 

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà. 

Per impulsar l’ùs de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, as mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

Partint dels principis inspiradors d ela Llei, el text s’articula en Cinc Títols sota les rúbriques  << De l’ús del valencià >> << Del valencià a l’ensenyament>>, <<  De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social>>, << De l’actuació dels poders públics>> i << Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants>>.

Els mitjans de comunicació

La llei d’ús també té en compte la presencia de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà decomunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

TITOL TERCER. De l’ús de valencià als mitjans de comunicació social

Article 25.

11.  El consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una  adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta  llei tinga competència ,d’acord amb el que disposa la present Llei.

22.  Impulsarà l’ús del valencià a les emissores de ràdio i televisió.

33. Fomentarà quantes manifestacions culturals i artístiques es realitzen en les dues llengües, tot rebent consideració especial les desenvolupades en valencià.

   4. La Generalitat Valenciana recolzarà quantes accions vagen encaminades a l’edició, desenvolupament i promoció del llibre valencià, i tot això sense menyscabar la llengua utilitzada, però amb un tractament especific als impressos en valencià. 

L’ensenyament

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola púbica i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1.      Programa d’enseñyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

2.      Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

3.      Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les sues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la participació lingüística.