Història social: panorama històric del conflicte de llengües al país valencià

Naixement i expansió del s. VIII al s. XIV

1.      Consciència de la nova llengua.

         Documents escrits i primeres denominacions.

2.      L’expansió geogràfica del català:

    L’expansió mediterrània.

          L’expansió peninsular.

3.      La Cancelleria Reial.

          La creació d’un model de prestigi.

4.      La formació de la tradició literària catalana.

Etapes d’esplendor S. XV

1.      La plenitud de la producció literària.

           La valenciana prosa.

     La desoccitalització lírica.

2.      La llengua en els àmbits no literaris.

3.      Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.

              El procés de substitució lingüística

             Marc Antoni Ortí en 1640 escriu: “… si en algún temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altre comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sal lengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arriba test costum a introduir-se tan estretament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundancia que hi ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consisteix en parlar en castellà”              

              En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant.

Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalizar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

En la Guerra de Successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

- Els catalanoparlants d’aquest època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment el català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

 Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el segle XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

 - Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics… en català.

En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

L’adstrat francès ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet, buffet, silueta… el sufix  -ATGE.

L’adstrat castellà i amerindi ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima… (l’adstrat amerindi arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró…)

Renaixença

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincident amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle ( castellà: a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i català: a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits…) al desvetllament del catalisme polític de la burgesia, i la presa de consciencia que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

-                S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

-                S’havia recuperat la literatura culta.

-                S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.      

La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciencia de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

Segle XX

Inici del procés de normativització.

La consciencia de normativitzar el català.

La normalització.

Ús de la llengua a tots els àmbits d’ús.